Posem un exemple en un altre sector que a l'economia valenciana en els últims anys ha sigut ben present. Pensem en una empresa immobiliària. La seua activitat productiva és la intermediació d'immobles. Per tant, el valor principal de la seua activitat és la procedeix del contingut de la intermediació (el be immoble) i no en la pròpia transferència de l'immoble. Si l'empresa pretenguera que el valor d'aquella fora superior a la d'esta es veurien en una gran dificultat. Però si en el conjunt de l'economia, aquesta pràctica descrita per una empresa es generalitza, aleshores el valor dels serveis immobiliàries serien majors als dels bens immobles; és a dir, el preu de venda d'un immoble es faria per un preu superior al valor real del propi immoble. Aquesta situació, que com tots sabem és la que també s'hi ha produït en molts països occidentals, ha esclatat com una borbolla.
El sistema financer, des de les dos últimes dècades, no ha acomplit a la seua funció principal d'intermediar (transferir) en el mercat i, a més a més, s'hi ha extralimitat en les seues competències de manera que no soles ha gestionat diners, sinó que també els ha creat mitjançant el multiplicador bancari, els derivats, o altres. Com he dit adés, en l'actual sistema monetari, els diners tenen el valor dels bens i serveis que pots adquirir-ne amb elles -a diferència d'altres èpoques quan el referent de canvi era l'or- i, per tant, el valor de les coses dependrà, si més no, de les expectatives d'inversors i de consumidors que es com dir del grau de confiança d'aquestos en el mercat. I recordem que per mercat s'entén la relació entre estalviadors, inversors, consumidors i intermediadors o sistema financer.
La falta de confiança està en l'origen de la crisi actual. Desconfiança induïda per l'enginyeria financera i que ha provocat que hi haja més diners al mercat que riquesa al món. Però, en compte, donada les proporcions de la crisi que hi podem intuir, la desconfiança dels agents econòmics vers el mercat no té arrel d'objectivitat -com podia haver sigut una guerra mundial o en grans territoris productors d'energies, matèries primes, etc.- La desconfiança ben bé és vers altres agents o vers les reglamentacions actuals que no foren capaces d'anticipar-la.
Podem doncs traure una primera conclusió. Els creixements econòmics no assentats sobre la generació de bens, en un mercat globalitzat, condueixen a la crisis de confiança i als subsegüents processos de desacceleració per desinversió.
Per això, a la pregunta de Com serà l'esdevenir de tota aquesta situació? Contestarem que ningú ho sap. Però allò que si podem establir és que el sistema financer ha de simplificar-se, en el seu funcionament, abandonant les pràctiques merament especulatives. En aquest sentit, ha d'augmentar la regulació del mercat, de les seues institucions, i ho han de fer els Estats i els organismes internacionals, els quals també hauran de ser modificats per assumir noves competències.
Aquest nou escenari, en què es deixa enrere l'etapa neoliberal i que tan nefastament hi ha suposat per la immensa majoria de ciutadans i nacions arran del món, els Estats i les noves organitzacions internacionals, o les velles amb estructures i competències noves, han de procurar imposar un major control sobre la capacitat dels bancs i entitats financeres per prestar aquells valors que tenen en dipòsit. També cal que es propugne un augment del coeficient de caixa i un augment dels fons de garantia d'aquells dipòsits. Tot amb la finalitat que el creixement econòmic siga sostingut i lent per consistent, sobre bases de justicia social, solidaritat i atenció a la diversitat.
