El sistema financer naix amb l'objectiu d'oferir liquiditat als mercats: inversors i consumidors, empreses i famílies. És aquesta la seua funció principal, doncs, arreplegar l'efectiu generat per l'estalvi i oferir-ho als inversionistes o consumidors. Resulta una simple operació de transferència, tot i que de vegades aquesta senzillesa no és tal i la complexitat soles és a l'abast d'uns pocs especialistes, sens arribar-hi a l'enginyeria financera que, com després diré no es més que d'especulativa. Però a banda d'això, soles hi han operacions de transferència de capitals entre estalviadors i consumidors. Per això, determinar l'eficàcia d'aquest sistema financer és relativament fàcil: augmentar la capacitat d'atraure l'estalvi i millorar l'atractiu dels serveis crediticis als inversors i consumidors.
En conseqüència, la riquesa que es desprén del sistema financer, per se, és escassa. Vull dir, la riquesa monetària és generada per tot el sistema productiu, tant de bens com de serveis. Però, sent el sistema financer, en sentit estricte, part d'aquell sistema productiu de serveis, pareix haver-hi prou unanimitat en assenyalar que per al conjunt de l'economia mundial el nivell d'eficiència es produeix quan el subsistema de bens, en termes agregats i globals, és de major volum que el subsistema de serveis; quan el que ens trobem és el contrari, el valor monetari, el dels diners, no és proporcional amb el de la riquesa de bens. O, dient-ho d'altra manera, hi ha més diners que bens poder adquirir-ne amb aqueixos. A més, ja saben que quan un be hi és en excés al mercat el seu valor minva; en aquest cas el valor del diner disminuiria. Això podria equivaldre que els estalviadors canviarien els diners de l'estalvi (el valor del quals van a la baixa) per bens (que van d'alça).
El que alguns analistes anomenen l'economia real (com economia productiva) diferenciant-la de l'economia "no-real" o financera, és un erro conceptual important. No sols perquè els sistema financer és part del sistema productiu de serveis, com he assenyalat adés, sinó també perquè genera valor afegit als seus clients i, per tant, guanys monetaris.
Tanmateix, el valor afegit d'un servei, el seu guany monetari, no pot ser major al valor de la mercaderia a la qual s'afegeix. És a dir, si els beneficis obtinguts per transferir diners són majors que els obtinguts per la inversió/consum, aleshores, aquesta es desplaçarà als actius financers. Torne a dir-ho. Si l'inversionista (en termes agregats) veu que pot obtenir més plusvàlua dels productes financers que d'inversió productiva en bens, el valor dels diners respondran al valor dels serveis i, en concret, als serveis financers; és a dir, serveis més o menys complexos de transferència de diners. I això sí que és economia no real. La funció de transferència, pròpia del sistema financer com dic, es transforma en funció especulativa, en la qual la recepció del diner no està garantida per a l'inversor final. Recordem, en aquest punt que suposa una fal·làcia que els diners generen diners tan sols per tindre'ls o per moure'ls. Repeteix, és una fal·làcia.
