L'EMPRESA DAVANT LA CRISI I ELS ACOMIADAMENTS (ii): UN NOU MODEL DE CREIXEMENT
Fins ara el model econòmic es fonamentava en l'impuls de la construcció (obre civil i pública) i del consum intern. És veritat que no sempre ha sigut el sector de la construcció la principal locomotora, però des de la primera revolució industrial el model de "tractor" ha sigut present, almenys en els períodes de bonança econòmica: tèxtil, siderúrgia, ferrocarrils, petroquímica, automoció, construcció, etc.
Hui, en el primer any de la crisi econòmica (2008- ), aquest s'ha esgotat. El cicle historiogràfic s'ha tancat i ens cal un nou model. Però sens dubte, que ara com ara no sabem com ni quin serà, vindrà marcat per una serie d'elements que considere, si més no, significatius.
Caldrà augmentar la despesa pública però també la inversió privada de les empreses en adquisició permanent de competències: la formació al llarg de tota la vida. La combinació de períodes amb prioritat d'una sobre l'altra donarà pas a la gestió d'una i altra sincronitzades. El millorament de la formació inicial (cicles formatius i formació universitària) mitjançant majors recursos, però sobre tot amb l'exigència de qualitat, valor per l'esforç i flexibilitat o adaptabilitat als diferents perfils o nínxols de mercat. Les organitzacions productives, aquelles que generen riquesa en el país, han de poder comptar amb directius altament qualificats (plurilingües, amb domini de les TIC i de les tècniques de gestió i direcció d'equips), amb tècnics especialitzats en la plurivalència de més d'una àrea i domini de competències relacionals i de lideratge.
Cadrà la recerca, el desenvolupament sostingut i la innovació. La Universitat ha de fer esforços d'acostament al món de l'empresa, al món productiu. Però també el teixit empresarial, és a dir, els emprenedors i les organitzacions empresarials, han d'implicar-se en els projectes de recerca i desenvolupament. La innovació permanent ha de formar part del compromís social de tota l'empresa; per tant, ha de ser un element estratègic, com ho és la formació continuada de tot el personal.
La qualificació permanent del personal i la innovació (R+D+i) no poden, no han de ser patrimoni de les grans corporacions. Les pimes, incloent-hi les microempreses, estan convocades també a comprometre's: incrementant la inversió, associant-se, permeabilitzant-se a les formes de gestió competitives, incorporant-hi les TIC, i llançant-se a la internacionalització.
És aquesta darrera substancial en un món globalitzat; però no voldrà dir mai que es deixe de tindre una actuació local, sinó, des de l'àmbit més pròxim i configurant agrupacions de cooperació, arribar abastir visions més globals. En aquest aspecte, resultarà estratègic el recolzament de l'Administració Pública (europea, estatal, nacional i local) a les pimes que formen al seu personal, innoven i s'internacionalitzen.
Fins ara el model econòmic es fonamentava en l'impuls de la construcció (obre civil i pública) i del consum intern. És veritat que no sempre ha sigut el sector de la construcció la principal locomotora, però des de la primera revolució industrial el model de "tractor" ha sigut present, almenys en els períodes de bonança econòmica: tèxtil, siderúrgia, ferrocarrils, petroquímica, automoció, construcció, etc.
Hui, en el primer any de la crisi econòmica (2008- ), aquest s'ha esgotat. El cicle historiogràfic s'ha tancat i ens cal un nou model. Però sens dubte, que ara com ara no sabem com ni quin serà, vindrà marcat per una serie d'elements que considere, si més no, significatius.
Caldrà augmentar la despesa pública però també la inversió privada de les empreses en adquisició permanent de competències: la formació al llarg de tota la vida. La combinació de períodes amb prioritat d'una sobre l'altra donarà pas a la gestió d'una i altra sincronitzades. El millorament de la formació inicial (cicles formatius i formació universitària) mitjançant majors recursos, però sobre tot amb l'exigència de qualitat, valor per l'esforç i flexibilitat o adaptabilitat als diferents perfils o nínxols de mercat. Les organitzacions productives, aquelles que generen riquesa en el país, han de poder comptar amb directius altament qualificats (plurilingües, amb domini de les TIC i de les tècniques de gestió i direcció d'equips), amb tècnics especialitzats en la plurivalència de més d'una àrea i domini de competències relacionals i de lideratge.
Cadrà la recerca, el desenvolupament sostingut i la innovació. La Universitat ha de fer esforços d'acostament al món de l'empresa, al món productiu. Però també el teixit empresarial, és a dir, els emprenedors i les organitzacions empresarials, han d'implicar-se en els projectes de recerca i desenvolupament. La innovació permanent ha de formar part del compromís social de tota l'empresa; per tant, ha de ser un element estratègic, com ho és la formació continuada de tot el personal.
La qualificació permanent del personal i la innovació (R+D+i) no poden, no han de ser patrimoni de les grans corporacions. Les pimes, incloent-hi les microempreses, estan convocades també a comprometre's: incrementant la inversió, associant-se, permeabilitzant-se a les formes de gestió competitives, incorporant-hi les TIC, i llançant-se a la internacionalització.
És aquesta darrera substancial en un món globalitzat; però no voldrà dir mai que es deixe de tindre una actuació local, sinó, des de l'àmbit més pròxim i configurant agrupacions de cooperació, arribar abastir visions més globals. En aquest aspecte, resultarà estratègic el recolzament de l'Administració Pública (europea, estatal, nacional i local) a les pimes que formen al seu personal, innoven i s'internacionalitzen.
