L'èxit de tota empresa passa per incrementar llur rendibilitat, i això per poder oferir el màxim benefici possible als seus accionistes en el curt termini i, el que resulta més important, mantindre'ls en el llarg termini. Tant és així que aquell èxit es tradueix en aconseguir llurs objectius de creixement. Però per arribar-hi existixen distint camins que cada empresa ha d'explorar en funció de les competències que en cada moment presenten d'acord amb les febleses, que també tindrà, i en un marc i d'amenaces i oportunitats, que ha de saber analitzar.
Tanmateix, tots aquells camins han de tindre el seu referent màxim en el binomi entre costos i ingressos, però entenent-ho com un indicador atemporal que hi tenim situar-lo en el curt, mig o llarg termini per poder-lo comprendre. Ço és, les pèrdues sent un fenomen negatiu, no és el mateix que ho siguen a curt termini, que poden ser assumibles i fins i tot desitjable en gran mesura si reflectixen en inversions productives, a llarg termini com resultat de la falta de competència de l'organització; en aquest darrer cas, tancar l'empresa sols ens deixa l'opció de decidir el moment menys costos econòmicament i socialment.
És per aquest motiu que la consideració d'associar l'èxit de l'empresa a la cerca de la major distancia entre els elements aquell binomi, no siga la fórmula més feliç.
Fixem-nos com entre els sectors tradicionals de l'economia valenciana s'ha afrontat aquest fet de manera diferenciada. Uns, des de finals dels vuitanta, s'han endinsat, sense mostrar signes de canvi, menys honroses excepcions, en estratègies de reducció de costos fins reduir-los a la seua mínima expressió. Aquest model estratègic es basa en augmentar les quantitats de producció amb el menor índex possible de consums. I, ho intenta fer mitjançant el millorament del processos que hi manté a l'organització: reducció de terminis, eliminació de processos intermedis que no oferixen rendibilitat, reducció d'estocatge, disminució de costos del capital humà, renegociació dels preus de les matèries primes, etc. La lògica d'aquest tipus d'estratègia resulta inqüestionable. Tota empresa ha de gestionar els seus recursos i, desitjablement, al menor cost possible; s'anomena 'eficiència' dels sistemes de producció.
Però, compte, també aquesta estratègia de reducció de costos té un taló d'Aquil·les que cal gestionar. Resulta evident que cent unitats de costos suposen un estalvi respecte a dos-cents unitats; ara bé, no sempre produiran un benefici. Pel camí de la minva de quantitat de factor humà, com qualsevol element d'inversió, ens condueix cap la destrucció de l'organització, travessant pel camí de la disminució de nivells de competitivitat, que fa sortir finalment del mercat. És el que ocorre amb molt del xicotet comerç o amb les industries del moble, del calçat o del tèxtil, que van fixar la seua estratègia en la reducció de costos, sense adonar-se que és la forma més segura de la seua pròpia desaparició.
No vull dir que la reducció de costos no siga una pràctica correcta, per l'eficiència productiva de l'empresa. Però una cosa és disminuir costos i altra ben bé diferent és deixar de posar combustible al motor, el qual, finalment, s'aturarà. Cal fer minvar els costos, però aquells que siguen superflus o aquells que no siguem capaços de produir-ne, amb ells, un valor afegit al nostre procés productiu. Per tant, la inversió en I+D+i, la inversió en formació dels recursos humans, la inversió en automatització, etc., en general totes les inversions constitueixen un element clau de competitivitat.
Com fer, doncs, per augmentar els beneficis si la variable costos la tenim limitada? Està clar que ens queda l'altra variable: els ingressos. Cal augmentar-los, accedint a majors quotes de mercat de manera sostinguda en el temps.
Des de mitjans del decenni dels noranta, i cada vegada de manera més generalitzada entre les empreses valencianes mitjanes i petites, les anomenades PIMES, es practica un altre tipus d'estratègia amb resultats excel·lents. Dos conceptes bàsics hi són presents: augmentar ingressos i diferenciar-se de la competència.
D'aquest altre tipus d'estratègia haurem de parlar més.
Tanmateix, tots aquells camins han de tindre el seu referent màxim en el binomi entre costos i ingressos, però entenent-ho com un indicador atemporal que hi tenim situar-lo en el curt, mig o llarg termini per poder-lo comprendre. Ço és, les pèrdues sent un fenomen negatiu, no és el mateix que ho siguen a curt termini, que poden ser assumibles i fins i tot desitjable en gran mesura si reflectixen en inversions productives, a llarg termini com resultat de la falta de competència de l'organització; en aquest darrer cas, tancar l'empresa sols ens deixa l'opció de decidir el moment menys costos econòmicament i socialment.
És per aquest motiu que la consideració d'associar l'èxit de l'empresa a la cerca de la major distancia entre els elements aquell binomi, no siga la fórmula més feliç.
Fixem-nos com entre els sectors tradicionals de l'economia valenciana s'ha afrontat aquest fet de manera diferenciada. Uns, des de finals dels vuitanta, s'han endinsat, sense mostrar signes de canvi, menys honroses excepcions, en estratègies de reducció de costos fins reduir-los a la seua mínima expressió. Aquest model estratègic es basa en augmentar les quantitats de producció amb el menor índex possible de consums. I, ho intenta fer mitjançant el millorament del processos que hi manté a l'organització: reducció de terminis, eliminació de processos intermedis que no oferixen rendibilitat, reducció d'estocatge, disminució de costos del capital humà, renegociació dels preus de les matèries primes, etc. La lògica d'aquest tipus d'estratègia resulta inqüestionable. Tota empresa ha de gestionar els seus recursos i, desitjablement, al menor cost possible; s'anomena 'eficiència' dels sistemes de producció.
Però, compte, també aquesta estratègia de reducció de costos té un taló d'Aquil·les que cal gestionar. Resulta evident que cent unitats de costos suposen un estalvi respecte a dos-cents unitats; ara bé, no sempre produiran un benefici. Pel camí de la minva de quantitat de factor humà, com qualsevol element d'inversió, ens condueix cap la destrucció de l'organització, travessant pel camí de la disminució de nivells de competitivitat, que fa sortir finalment del mercat. És el que ocorre amb molt del xicotet comerç o amb les industries del moble, del calçat o del tèxtil, que van fixar la seua estratègia en la reducció de costos, sense adonar-se que és la forma més segura de la seua pròpia desaparició.
No vull dir que la reducció de costos no siga una pràctica correcta, per l'eficiència productiva de l'empresa. Però una cosa és disminuir costos i altra ben bé diferent és deixar de posar combustible al motor, el qual, finalment, s'aturarà. Cal fer minvar els costos, però aquells que siguen superflus o aquells que no siguem capaços de produir-ne, amb ells, un valor afegit al nostre procés productiu. Per tant, la inversió en I+D+i, la inversió en formació dels recursos humans, la inversió en automatització, etc., en general totes les inversions constitueixen un element clau de competitivitat.
Com fer, doncs, per augmentar els beneficis si la variable costos la tenim limitada? Està clar que ens queda l'altra variable: els ingressos. Cal augmentar-los, accedint a majors quotes de mercat de manera sostinguda en el temps.
Des de mitjans del decenni dels noranta, i cada vegada de manera més generalitzada entre les empreses valencianes mitjanes i petites, les anomenades PIMES, es practica un altre tipus d'estratègia amb resultats excel·lents. Dos conceptes bàsics hi són presents: augmentar ingressos i diferenciar-se de la competència.
D'aquest altre tipus d'estratègia haurem de parlar més.
