En temps de desballestament econòmic, la cara més visible i dramàticament humana se situa en l'augment de les taxes d'atur. En un país xicotet com és el nostre, al menys 17% de la població activa desocupada és d'una gravetat individual i col·lectiva de primera magnitud. Per aquest motiu, les economies d'ocupació han de constitueixen una prioritat entre el global de les polítiques econòmiques dels governs. Orientar-les a favor de la creació d'ocupació té plasmacions molt diverses en la quotidianitat de la gestió d'aquestes polítiques pels responsables a les administracions públiques. Cal però adonar-nos de la importància del sector públic en l'aconseguiment de l'objectiu de la plena ocupació.
Són en un moment del cicle econòmic decreixent, però quan fa dos anys creixíem un 2,5% anual del PIB també recolzàvem la idea de lord Beveridge al 1944: “la plena ocupació no pot aconseguir-se ni conservar-se sens un gran augment de les responsabilitats els poders de les administracions públiques. Demanar la plena ocupació i oposar-se al mateix temps a l'augment de l'activitat econòmica i productiva pública és voler l'objectiu i negar els mitjans.”. Són tots els nivell públics de l'Estat, mitjançant les polítiques econòmiques d'ocupació que podem intervindre en el mercat laboral i fer-ho en major o menor intensitat. I fent-ho, generar potencialitats i oportunitats estratègiques entre les empreses tant públiques com privades, les quals acaben creant també ocupació.
La primera empresa del nostre país, pel nombre de treballadors i pel volum de producció, és sense dubte la Generalitat. El que faça o no té repercussió no sols en les diferents vessant de l'economia, sinó també en les formes de gestió dels recursos.
Que són però aquestes polítiques d'ocupació que tanta rellevància tenen sobre les Polítiques Estratègiques dels Recursos Humans de les empreses? En un sentit estricte, les polítiques econòmiques d'ocupació aborden tant les actuacions de regulació del mercat de treball com les pròpiament polítiques del mercat de treball. Així, les primeres van dirigides a regular el funcionament del mercat en quant la flexibilitat laboral quantitativa (regulació de l'aconseguiment, determinació de les formes de contractació temporal o de regulació de la jornada laboral), flexibilitat laboral funcional (regulació mobilitat ocupacional o de les condicions de treball) o flexibilitat laboral en els sistemes retributius tant en la determinació del salari mínim interprofessional com en els àmbits de la negociació col·lectiva.
Les segones, les polítiques del mercat de treball, es fan front mitjançant la despesa pública que requereixen tant les polítiques actives com les passives d'ocupació (Fina, 1999). Amb les polítiques actives d'ocupació es pretén augmentar la inserció laboral de les persones aturades i llur qualificació professional. I ho fan a través dels incentius a la creació d'ocupació, dels serveis d'intermediació laboral, dels serveis de tutorització i orientació laboral i dels serveis de formació professional ocupacional i continua. Amb les polítiques passives d'ocupació, però, es vol inserir en el nivell de renda de les persones desocupades i, per tant, en el grau de consum. Són, per exemple, les prestacions per atur o les prestacions per jubilacions avançades.
Tan es val, en un sentit més ampli, aquestes polítiques
econòmiques d'ocupació també poden ser considerades relacionades i integrades en el conjunt de les polítiques de governança que en major o menor mesura interactuen amb els objectius de caràcter laboral, incidint-hi estratègicament. Són les polítiques
de macroeconomia com la política fiscal i la monetària (hui en mans de les autoritats comunitàries de la Unió Europea). Amb elles s'actua sobre els impostos i la despesa pública i el consum privat de les famílies i d'inversió en les empreses. També són les polítiques
estructurals i sectorials que actuen parcialment, però de manera intensa, com les polítiques industrials (reconversions sectors en crisi) les polítiques de servei (apostant per exemple pel desenvolupament d'un sector terciari tecnològicament avançat), polítiques turístiques (diversificació de l'oferta), polítiques de recerca i desenvolupament (generant xarxes d'accés de baix cost a internet, difusió de les TIC), polítiques medioambientals, polítiques d'infraestructures (xarxes de comunicació ferroviària de rodalies) i polítiques comarcals (promoció de les agències de desenvolupament local, dotació pressupostària als ens locals, mancomunals, comarcals i intercomarcals que incidisques sobre els mercats locals de treball).
Són en un moment del cicle econòmic decreixent, però quan fa dos anys creixíem un 2,5% anual del PIB també recolzàvem la idea de lord Beveridge al 1944: “la plena ocupació no pot aconseguir-se ni conservar-se sens un gran augment de les responsabilitats els poders de les administracions públiques. Demanar la plena ocupació i oposar-se al mateix temps a l'augment de l'activitat econòmica i productiva pública és voler l'objectiu i negar els mitjans.”. Són tots els nivell públics de l'Estat, mitjançant les polítiques econòmiques d'ocupació que podem intervindre en el mercat laboral i fer-ho en major o menor intensitat. I fent-ho, generar potencialitats i oportunitats estratègiques entre les empreses tant públiques com privades, les quals acaben creant també ocupació.
La primera empresa del nostre país, pel nombre de treballadors i pel volum de producció, és sense dubte la Generalitat. El que faça o no té repercussió no sols en les diferents vessant de l'economia, sinó també en les formes de gestió dels recursos.
Que són però aquestes polítiques d'ocupació que tanta rellevància tenen sobre les Polítiques Estratègiques dels Recursos Humans de les empreses? En un sentit estricte, les polítiques econòmiques d'ocupació aborden tant les actuacions de regulació del mercat de treball com les pròpiament polítiques del mercat de treball. Així, les primeres van dirigides a regular el funcionament del mercat en quant la flexibilitat laboral quantitativa (regulació de l'aconseguiment, determinació de les formes de contractació temporal o de regulació de la jornada laboral), flexibilitat laboral funcional (regulació mobilitat ocupacional o de les condicions de treball) o flexibilitat laboral en els sistemes retributius tant en la determinació del salari mínim interprofessional com en els àmbits de la negociació col·lectiva.
Les segones, les polítiques del mercat de treball, es fan front mitjançant la despesa pública que requereixen tant les polítiques actives com les passives d'ocupació (Fina, 1999). Amb les polítiques actives d'ocupació es pretén augmentar la inserció laboral de les persones aturades i llur qualificació professional. I ho fan a través dels incentius a la creació d'ocupació, dels serveis d'intermediació laboral, dels serveis de tutorització i orientació laboral i dels serveis de formació professional ocupacional i continua. Amb les polítiques passives d'ocupació, però, es vol inserir en el nivell de renda de les persones desocupades i, per tant, en el grau de consum. Són, per exemple, les prestacions per atur o les prestacions per jubilacions avançades.
Tan es val, en un sentit més ampli, aquestes polítiques
econòmiques d'ocupació també poden ser considerades relacionades i integrades en el conjunt de les polítiques de governança que en major o menor mesura interactuen amb els objectius de caràcter laboral, incidint-hi estratègicament. Són les polítiques
de macroeconomia com la política fiscal i la monetària (hui en mans de les autoritats comunitàries de la Unió Europea). Amb elles s'actua sobre els impostos i la despesa pública i el consum privat de les famílies i d'inversió en les empreses. També són les polítiques
estructurals i sectorials que actuen parcialment, però de manera intensa, com les polítiques industrials (reconversions sectors en crisi) les polítiques de servei (apostant per exemple pel desenvolupament d'un sector terciari tecnològicament avançat), polítiques turístiques (diversificació de l'oferta), polítiques de recerca i desenvolupament (generant xarxes d'accés de baix cost a internet, difusió de les TIC), polítiques medioambientals, polítiques d'infraestructures (xarxes de comunicació ferroviària de rodalies) i polítiques comarcals (promoció de les agències de desenvolupament local, dotació pressupostària als ens locals, mancomunals, comarcals i intercomarcals que incidisques sobre els mercats locals de treball).
