Què fer davant la crisi econòmica i financera? És la pregunta que tots els "gurus" i els aprenents a "guru" s'afanen a respondre. Però, per molt creu que aquesta siga, per molt teixit productiu que es destruïsca i, el que resulta pitjor, per moltes centenes de milions de nous aturats que hi han, la crisi se supera amb mesures a llarg, a mitjà i a curt termini. I per saber això no ens calen "tamans" ni gurus. Cal doncs adoptar mesures que ens porten a una altra situació, necessitem un objectiu a llarg termini. Ben definit. Operativitzat, fins i tot.
A qui li pertoca determinar aquest objectius a llarg termini? És clar que en societats democràtiques el paper li correspon fer-ho als governs, essent recolzats pels Parlaments, elegits a les urnes. No és aquesta una qüestió baladí, perquè, a més de legitimats, també cal que es produïsca, per capil·laritat o altres mitjans, la comunicació a tota la societat. És a dir, resulta necessari que tots els ciutadans i ciutadanes coneguen cap on es dirigim, què contraprestacions tenen els esforços que, sens dubte caldrà fer-hi. A més a més, amb aquestes directrius de llarg recorregut, caldrien plantejar-se els objectius a mitjà i curt termini que permetera anar ajustant-se a les circumstàncies i canvis de l'entorn. I són, aquest altres objectius de menys curta volada, els que haurien de ser descrits i gestionats pels agents econòmics i socials, junt a les administracions públiques.
Fins aquí res nou baix el cel. Ens situem en el pla dels desitjos, del que deuria ser, de les voluntats. No són poca cosa, però. Tanmateix, la realitat viscuda i vivenciada per tots és ben diferent. Vaguetats, indefinicions, poca concreció és el que se'ns ofereix. No reclame, com ho fan alguns, concreció en les mesures, doncs això ho faré després. El que estic demanant és concreció en els objectius; quelcom anterior a les accions. Per què, cal saber on volem anar per saber per on hem de fer-ho i amb què.
Bé, donem una clau de volta més. Una vegada s'han pres els acords sobre els objectius, les mesures hauran d'acordar-se de manera coordinada. Entre qui? Per una banda, la coordinació cal demanar-se-la a tots els àmbits administratius -local, nacional/autonòmic, estatal, europeu i internacional-; però també, per altra banda, la coordinació ha de demanar-se entre tots els agents socials i econòmics -organitzacions empresarials i sindicals, societat civil organitzada, comunitat acadèmica i científica, i administracions públiques- en els seus diversos àmbits i graus de responsabilitat. Tots són cridats indefugiblement i cap pot ser esclosós.
No hi han "remeis universals", doncs, amb els objectius formulats i les mesures concretades, segons els diversos àmbits, hem de ser creatius en la seua implantació perquè no podem aplicar mesures velles en temps turbulents. Aquesta implantació, al nostre país, han de considerar els següents components:
a) Estratègies competitives de qualitat o, almenys, de diferenciació, abandonant definitivament aquelles altres reactives, adaptatives o de lideratge en costos.
b) Aprofundir en la diversificació de sectors i mercats amb un equilibri entre el consum intern i extern.
c) Impulsar l'exportació, en una realitat social i econòmica globalitzada, perquè la internacionalització de les nostres empreses és fonamental. Els sectors tractors han de mobilitzar a la resta. Aquells són els de l'automòbil, de l'alimentació, dels productes semimanufacturats, de les manufactures de consum -tèxtil, calçat, joguet, moble i complements de llar-, a més dels productes energètics, els químics i els de bens d'equip.
d) Aprofundir en el lliure comerç, llunt dels errors dels proteccionisme.
e) Millorar els nivells de qualificació dels capital humà generant sistemes estables de formació a llarg de la vida, d'avaluació, certificació i acreditació de competències professionals.
f)Recolzar les mesures socials que milloren la salut de les organitzacions i, en conseqüència, la seua competitivitat, com són la prevenció de riscos laborals, els plans d'igualtat de gènere, la conciliació de la vida familiar i laboral, la responsabilitat social corporativa, el respecte mediambiental, etc.
g) Polítiques consensuades en l'esfera política i social. Els Pactes Territorials per l'Ocupació i el Desenvolupament són un excel·lent exemple.
h)Apostar per polítiques de la funció dels recursos humans alineades amb els plans estratègics corporatius, que donen sentit a uns i eficiència als altres.
i) Generar economies d'escala aprofitant les diverses formes de creixement i desenvolupament empresarial: horitzontal, vertical, en xarxa, etc.
j) Augmentar la inversió real en recerca , desenvolupament i innovació. La competitivitat del teixit empresarial no ve de la mà de l'abaratiment de costos socials sinó en la millora dels sistemes tecnològics, tant productius com d'informació i comunicació, de gestió dels recursos humans i de les seues competències, etc.
k) Una part de la innovació i el millorament tecnològic ha de produir-se en un canvi i diversificació de les fonts d'energia. L'aposta per les energies renovables i netes és una via segura; cal aprofundir en el seu ús quotidià.
En propers articles aborderé i ampliaré cadascun d'aquests components.
