EMPLEABILITAT A LLARG TERMINI

Empleabilitat a llarg termini: repte o fal·làcia

En un món canviant, i canviant tant depresa com ens ho permet la nostra pròpia ment, la verdadera clau per mantindre l'empleabilitat a llarg termini passa indefectiblement per introduir-nos en un procés de formació continua que faça de l'aprendre a aprendre la primera de les seues regles. No es tracta doncs de voler romandre en un mateix lloc de treball, ni tan sols en una mateixa empresa, per temps indefinit. Més bé volem dir l'acció de mantindre el nostre valor competitiu en un mercat, el laboral, no sols altament competitiu sinó també molt inestable. Aquelles titulacions que hui són altament demandades per aquell mercat, demà o demà passat no ho seran, bé per canvis tecnològics, bé per saturació del mercat, bé per canvi de necessitats, ...

Les organitzacions canvien, i ho fan les empreses i els seus sistemes productius i les seues polítiques estratègiques. Es per aquest motiu que defendré com a clau d'empleabilitat en un llarg termini de temps l'adequació permanent del bagatge competencial. Tot allò que podem, sabem i volem fer, com a conseqüència del nostre coneixement, de les nostres habilitats i de les nostres actituds, tot això són les competències. S'hagen aprés on s'hagen aprés. Mantindre'ls actualitzades, en ple ús i, sobretot, compassades a les tendències laborals de cada moment, serà el nostre repte.

Nogensmenys, caldrà en convenir que unes determinades competències, de les anomenades transversals, hem de disposar d'elles i, si més no, ampliar-les i millorar-les. La competència de tindre una visió global del negoci és una d'elles. Es tracta de ser capaç de poder contemplar tota la cadena de valor de l'empresa, no soles el que passa a dintre d'ella sinó també incloent-hi els proveïdors, els clients i, fins i tot, la competència. Aquest enfocament de l'empresa, i nosaltres a dins d'ella, reforçarà altres competències essencials. Per exemple, desenvolupar un pensament global i nogensmenys una actuació local. Hui, en un món globalitzat que permet en temps real operar en diverses parts d'ell, ens possibilita conèixer i actuar simultàniament en espais físicament molt distants; hui, doncs, l'activitat continua sent localitzada, adaptada a les necessitats d'un entorn concret i d'uns esser humans culturalment diferencials.

En conseqüència, caldrà que cadascun de nosaltres partim d'una formació base el més àmplia possible; i que aquesta l'anem ampliant i desenvolupant. Una formació, unes competències generals, transversals, d'aplicació sobre diversos sector i tipus d'organització i, al temps, germen i sement, basament d'altres més menys generals. Capacitats multilingüístiques, capacitats de lideratge, capacitats emocionals, capacitats organitzatives, o capacitats tecnològiques bàsiques, són algunes de les quals a ningú hauria de faltar-ne.

QUÈ POLÍTIQUES D'ACTIVACIÓ DE L'OCUPACIÓ

En temps de desballestament econòmic, la cara més visible i dramàticament humana se situa en l'augment de les taxes d'atur. En un país xicotet com és el nostre, al menys 17% de la població activa desocupada és d'una gravetat individual i col·lectiva de primera magnitud. Per aquest motiu, les economies d'ocupació han de constitueixen una prioritat entre el global de les polítiques econòmiques dels governs. Orientar-les a favor de la creació d'ocupació té plasmacions molt diverses en la quotidianitat de la gestió d'aquestes polítiques pels responsables a les administracions públiques. Cal però adonar-nos de la importància del sector públic en l'aconseguiment de l'objectiu de la plena ocupació.
Són en un moment del cicle econòmic decreixent, però quan fa dos anys creixíem un 2,5% anual del PIB també recolzàvem la idea de lord Beveridge al 1944: “la plena ocupació no pot aconseguir-se ni conservar-se sens un gran augment de les responsabilitats els poders de les administracions públiques. Demanar la plena ocupació i oposar-se al mateix temps a l'augment de l'activitat econòmica i productiva pública és voler l'objectiu i negar els mitjans.”. Són tots els nivell públics de l'Estat, mitjançant les polítiques econòmiques d'ocupació que podem intervindre en el mercat laboral i fer-ho en major o menor intensitat. I fent-ho, generar potencialitats i oportunitats estratègiques entre les empreses tant públiques com privades, les quals acaben creant també ocupació.
La primera empresa del nostre país, pel nombre de treballadors i pel volum de producció, és sense dubte la Generalitat. El que faça o no té repercussió no sols en les diferents vessant de l'economia, sinó també en les formes de gestió dels recursos.

Que són però aquestes polítiques d'ocupació que tanta rellevància tenen sobre les Polítiques Estratègiques dels Recursos Humans de les empreses? En un sentit estricte, les polítiques econòmiques d'ocupació aborden tant les actuacions de regulació del mercat de treball com les pròpiament polítiques del mercat de treball. Així, les primeres van dirigides a regular el funcionament del mercat en quant la flexibilitat laboral quantitativa (regulació de l'aconseguiment, determinació de les formes de contractació temporal o de regulació de la jornada laboral), flexibilitat laboral funcional (regulació mobilitat ocupacional o de les condicions de treball) o flexibilitat laboral en els sistemes retributius tant en la determinació del salari mínim interprofessional com en els àmbits de la negociació col·lectiva.
Les segones, les polítiques del mercat de treball, es fan front mitjançant la despesa pública que requereixen tant les polítiques actives com les passives d'ocupació (Fina, 1999). Amb les polítiques actives d'ocupació es pretén augmentar la inserció laboral de les persones aturades i llur qualificació professional. I ho fan a través dels incentius a la creació d'ocupació, dels serveis d'intermediació laboral, dels serveis de tutorització i orientació laboral i dels serveis de formació professional ocupacional i continua. Amb les polítiques passives d'ocupació, però, es vol inserir en el nivell de renda de les persones desocupades i, per tant, en el grau de consum. Són, per exemple, les prestacions per atur o les prestacions per jubilacions avançades.

Tan es val, en un sentit més ampli, aquestes polítiques
econòmiques d'ocupació també poden ser considerades relacionades i integrades en el conjunt de les polítiques de governança que en major o menor mesura interactuen amb els objectius de caràcter laboral, incidint-hi estratègicament. Són les polítiques
de macroeconomia com la política fiscal i la monetària (hui en mans de les autoritats comunitàries de la Unió Europea). Amb elles s'actua sobre els impostos i la despesa pública i el consum privat de les famílies i d'inversió en les empreses. També són les polítiques
estructurals i sectorials que actuen parcialment, però de manera intensa, com les polítiques industrials (reconversions sectors en crisi) les polítiques de servei (apostant per exemple pel desenvolupament d'un sector terciari tecnològicament avançat), polítiques turístiques (diversificació de l'oferta), polítiques de recerca i desenvolupament (generant xarxes d'accés de baix cost a internet, difusió de les TIC), polítiques medioambientals, polítiques d'infraestructures (xarxes de comunicació ferroviària de rodalies) i polítiques comarcals (promoció de les agències de desenvolupament local, dotació pressupostària als ens locals, mancomunals, comarcals i intercomarcals que incidisques sobre els mercats locals de treball).

INVERSIONS PRODUCTIVES I GENERADORES D'OCUPACIÓ

Els grans desafiaments de la humanitat han sigut abordats amb l'esforç col·lectiu, si més no, de facto. Les Revolucions Industrials foren resoltes amb un canvi tecnològic i de font energètica que convulsionà grans masses poblacionals arreu del món. Els verdaders desafiaments d'aquest segle són, i seran, l'adaptació del sistema productiu a les fonts energètiques renovables, el canvi de cultura en els comportaments de consum, el reequilibrament de les xarxes comercials mundials amb mercats emergents, el canvi climàtic, l'eradicació de la pobresa, la universalització dels drets humans de primera, de segona i de tercera generació, ...
És per això que el desafiament que com a poble hui tenim a tocar inclou, almenys, tres grans àmbits: el del desenvolupament sostenible, el de l'ajustament entre tradició i modernitat en el comportament tant de ciutadans i com d'institucions, i conviure entre la diversitat, com a valor positiu, sens perdre els valors identitaris col·lectius. En aquestes ratlles ja ens estarà bé l'abordament del primer de tots tres.
Gro Harlem Brundtland fou qui en 1987, a les acaballes del segle XX, feu servir per primer cop el concepte "desenvolupament sostenible" , i ho va fer com aquell que permet satisfer les necessitats actuals sense posar-hi en perill les de les generacions futures. Va ser ell, també, qui va establir la relació entre macroeconomia i la salut pública i va concloure la necessitat d'invertir en salut per aconseguir un millor desenvolupament econòmic global. En temps de crisi econòmica, i el final del primer decenni del segle XXI n'estem hi, l'augment de la despesa pública és gairebé una obligació dels governats. Despesa en educació, despesa en salut -que va més enllà del concepte de sanitat- o despesa en serveis socials, en qualificació dels treballadors i treballadores, en infraestructures (ferrocarrils de rodalies, xarxes TIC, depuradores d'aigua, equipaments públics, ...), en protecció social, ...
Davant aquell panorama de la despesa pública, com a mitjà per a combatre la crisi econòmica i eixir-ne més forts, les veus neoliberals segueixen postulant la vella teoria de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, i sempre minvant la res publica: més mercat i més Estat.
Que el dèficit públic, però, augmente en períodes de recessió econòmica hi ha de ser assumit com un mal menor. No el desitgem però en moments magres tots clavem mà als estalvis. Es aquest moments també cal tindre en compte que l'augment de la pressió fiscal ha de ser assumida com necessària com ho expressa amb claredat el premi Nobel d'economia (2001) en George Akerlof.
Hi ha hom que desitge no fer bo l'eslògan "Pobresa Zero"? Cap ni un. Tothom s'afanya a fer-ho seu. Però, quan les coses van mal donades o quan els impostos augmenten, les adhesions no són tan indestructibles, les cames fan figa i els responsables polítics admeten tindre mala peça al teler. Tots però volem serveis públics quan venen magres però sobretot quan la crisi ens estreta. De més a més, volem serveis públics i que siguen de qualitat. Per això de vegades fem crítica del seu dèficit de funcionament (de gestió, tal volta caldria apuntar-ne). Aquesta situació contradictòria de voler més serveis públics i reduir la pressió fiscal no pareix sostenible. El cercle viciós, però, pel qual els neoliberals acaben justificant les bondats del "mercat", sens intromissió de l'Estat, fa que una major percepció social negativa sobre els serveis públics comporte una menor pressió social per a què l'Administració Pública invertisca en ells, la qual cosa acaba provocant un major deteriorament d'aqueixos serveis públics i un menor ús pels ciutadans que cada vegada estan menys disposats a pagar més imposts per millorar-los. La pel·lícula dels fets ja la coneixen fil per randa els valencians. El desviament de les inversions productives i no productives cap els grans esdeveniments, i el deteriorament dels serveis públics (educació, sanitat, serveis socials, infraestructures estratègiques de transport i de telecomunicacions...), fan palés la necessitat d'un canvi de model.
Les dades econòmiques ens ho venen a demostrar, una i altra vegada: aquest model està esgotat. Fixem-nos-en, segons el Servei d'Estudis Econòmics del BBVA, el decreixement econòmic a la Comunitat autònoma de València (-7,2% del PIB) és la més alta de les de l'Estat espanyol, la mitjana de la qual és -3,8% del PIB. Aquest creixements negatius de l'economia valenciana hi ha produït un efecte dràstic d'ajust sobre l'ocupació al mercat laboral valencià. De més a més, segons dades de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), per al període 1995-2008 quan la crisi actual era a casa nostra, la renda per càpita (76,3%) i la productivitat dels treballadors valencians (78,3%) se situava per baix dels d'Espanya.
Tornem-hi. El model econòmic valencià dels darrers anys cal, amb urgència, canviar-ho. Un model dimensionat amb la "rajola", l'especulació financera, els grans esdeveniments, la baixa inversió productiva i en recerca, desenvolupament sostingut i innovació, aquest model ha fet fallida total. Si el ritme d'acumulació de capital i l'augment de treball és superior als índex de productivitat (segons IVIE), la qüestió està clara: l'economia productiva valenciana té un greu problema per generar valor afegit als seus processos productius.
Un altre model és possible, a més de ser necessari. Un model que defense una societat cohesionada i faça de la sostenibilitat el seu eix de desenvolupament social i econòmic alhora. Per això, cal inversió pública, cal augmentar la despesa social i, com no, cal pujar-ne els impostos fiscals. És a dir, cal endinsar-se en el cercle virtuós on una
major despesa social genera estímuls econòmics que impulsen la demanda i el consum, i l'ocupació. Cal augmentar, per tant, la inversió en serveis públics educatius en tots els seus cicles formatius incloent-hi l'educació infantil, centres de salut primària, hospitals comarcals, serveis socials d'atenció a la dependència, investigació i aplicabilitat als sistemes productius de les energies renovables, millorament dels ferrocarrils de rodalies, ampliació de les línies de metro i els seus horaris de serveis, etc, etc, etc. Amb tot, no sols es crea riquesa col·lectiva, també augmenta el salari indirecte dels valencians i valencianes.

COMBATRE LA CRISI

Què fer davant la crisi econòmica i financera? És la pregunta que tots els "gurus" i els aprenents a "guru" s'afanen a respondre. Però, per molt creu que aquesta siga, per molt teixit productiu que es destruïsca i, el que resulta pitjor, per moltes centenes de milions de nous aturats que hi han, la crisi se supera amb mesures a llarg, a mitjà i a curt termini. I per saber això no ens calen "tamans" ni gurus. Cal doncs adoptar mesures que ens porten a una altra situació, necessitem un objectiu a llarg termini. Ben definit. Operativitzat, fins i tot.

A qui li pertoca determinar aquest objectius a llarg termini? És clar que en societats democràtiques el paper li correspon fer-ho als governs, essent recolzats pels Parlaments, elegits a les urnes. No és aquesta una qüestió baladí, perquè, a més de legitimats, també cal que es produïsca, per capil·laritat o altres mitjans, la comunicació a tota la societat. És a dir, resulta necessari que tots els ciutadans i ciutadanes coneguen cap on es dirigim, què contraprestacions tenen els esforços que, sens dubte caldrà fer-hi. A més a més, amb aquestes directrius de llarg recorregut, caldrien plantejar-se els objectius a mitjà i curt termini que permetera anar ajustant-se a les circumstàncies i canvis de l'entorn. I són, aquest altres objectius de menys curta volada, els que haurien de ser descrits i gestionats pels agents econòmics i socials, junt a les administracions públiques.

Fins aquí res nou baix el cel. Ens situem en el pla dels desitjos, del que deuria ser, de les voluntats. No són poca cosa, però. Tanmateix, la realitat viscuda i vivenciada per tots és ben diferent. Vaguetats, indefinicions, poca concreció és el que se'ns ofereix. No reclame, com ho fan alguns, concreció en les mesures, doncs això ho faré després. El que estic demanant és concreció en els objectius; quelcom anterior a les accions. Per què, cal saber on volem anar per saber per on hem de fer-ho i amb què.

Bé, donem una clau de volta més. Una vegada s'han pres els acords sobre els objectius, les mesures hauran d'acordar-se de manera coordinada. Entre qui? Per una banda, la coordinació cal demanar-se-la a tots els àmbits administratius -local, nacional/autonòmic, estatal, europeu i internacional-; però també, per altra banda, la coordinació ha de demanar-se entre tots els agents socials i econòmics -organitzacions empresarials i sindicals, societat civil organitzada, comunitat acadèmica i científica, i administracions públiques- en els seus diversos àmbits i graus de responsabilitat. Tots són cridats indefugiblement i cap pot ser esclosós.

No hi han "remeis universals", doncs, amb els objectius formulats i les mesures concretades, segons els diversos àmbits, hem de ser creatius en la seua implantació perquè no podem aplicar mesures velles en temps turbulents. Aquesta implantació, al nostre país, han de considerar els següents components:

a) Estratègies competitives de qualitat o, almenys, de diferenciació, abandonant definitivament aquelles altres reactives, adaptatives o de lideratge en costos.
b) Aprofundir en la diversificació de sectors i mercats amb un equilibri entre el consum intern i extern.
c) Impulsar l'exportació, en una realitat social i econòmica globalitzada, perquè la internacionalització de les nostres empreses és fonamental. Els sectors tractors han de mobilitzar a la resta. Aquells són els de l'automòbil, de l'alimentació, dels productes semimanufacturats, de les manufactures de consum -tèxtil, calçat, joguet, moble i complements de llar-, a més dels productes energètics, els químics i els de bens d'equip.
d) Aprofundir en el lliure comerç, llunt dels errors dels proteccionisme.
e) Millorar els nivells de qualificació dels capital humà generant sistemes estables de formació a llarg de la vida, d'avaluació, certificació i acreditació de competències professionals.
f)Recolzar les mesures socials que milloren la salut de les organitzacions i, en conseqüència, la seua competitivitat, com són la prevenció de riscos laborals, els plans d'igualtat de gènere, la conciliació de la vida familiar i laboral, la responsabilitat social corporativa, el respecte mediambiental, etc.
g) Polítiques consensuades en l'esfera política i social. Els Pactes Territorials per l'Ocupació i el Desenvolupament són un excel·lent exemple.
h)Apostar per polítiques de la funció dels recursos humans alineades amb els plans estratègics corporatius, que donen sentit a uns i eficiència als altres.
i) Generar economies d'escala aprofitant les diverses formes de creixement i desenvolupament empresarial: horitzontal, vertical, en xarxa, etc.
j) Augmentar la inversió real en recerca , desenvolupament i innovació. La competitivitat del teixit empresarial no ve de la mà de l'abaratiment de costos socials sinó en la millora dels sistemes tecnològics, tant productius com d'informació i comunicació, de gestió dels recursos humans i de les seues competències, etc.
k) Una part de la innovació i el millorament tecnològic ha de produir-se en un canvi i diversificació de les fonts d'energia. L'aposta per les energies renovables i netes és una via segura; cal aprofundir en el seu ús quotidià.

En propers articles aborderé i ampliaré cadascun d'aquests components.

PENSAMENT POSITIU

Proposem la lectura d'aquest text per fer-ne un comentari posterior.

L’ENERGIA DEL PENSAMENT POSITIU

És probable que la realitat tingui infinitat de lectures, moltes sensacions, moltes formes de ser sentida i entesa.Les situacions es poden pendre a la lleugera, a la valenta o en multitud d’espais intermitjos. Una persona pot acabar rient o plorant per la mateixa situació. –Qui no va plorar un dia per una circumstància que més endavant va comentar entre riures, despullant-la del dolor que en el seu dia va sentir?.Cada idea, cada judici que entra al pensament ens condiciona. La gravetat o lleugeresa d’ una situació depèn de quant ens solca a la vida. Certament, la capacitat de passar pàgina, d’ actuar com el samurai, que cada dia mor i reneix quan es lleva, és un poder admirable. No carregar res a les espatlles, deixar anar. Confiar en la vida.Hi ha milers de persones al món que viuen acceptant el seu destí però hauriem de parar-nos a sentir si la ment és tan poderosa com per arribar a convertir les visualitzacions en realitat. Es una incógnita per a mi. És allò que diuen: "ves en compte amb el que sommies, pot acabar fent-se realitat". Així doncs, segons aquesta premisa, segons com llegim la realitat, que és el judici que en fem, l’esperança o la crítica que hi posem (optimisme o desencís), les situacions es desenvolupen afectades pel pensament, la primera vibració de les nostres percepcions.Recentment, en un taller literari impartit per un profesor de filosofia Zen, explicaven que hi ha dues maneres bàsiques de dirigir la nostra vida. Una, creient que en som els protagonistes absoluts, els que fem i desfem. Un altre entenent que la vida és la protagonista i que hi ha moltes "forces" que actúen. No tenim el poder, nomès l’ aconseguim quan podem aceptar el que hi ha a la nostra vida i perseverem imaginant la direcció que volem reempendre. Llavors, per qui tingui el valor, esdevé la màgia de la vida.- Com podem mantenir aquest esperit?. Aquesta és una bona pregunta que nomès el cor pot respondre. La importància personal que ens donem ens amarga la vida. Les expectatives ens fan èssers frustrats. La comparació ens fa desitjar, imbuits per una falsa idea que ens diu que la imatge d’ èxit que li veiem al veí ens donarà la felicitat, si fos nostre....Tots sabem, que quan aconseguim el que desitgem surt un forat nou a la nostra vida, un altre desig, una carència....- Com seria no desitjar res i confiar en que la vida ens porta el que necessitem? (heu provat de imaginar-ho?). No vol dir quedar-se al sofà de casa, no. El que vol dir es moure’s i buscar però més aviat posant-se als llocs per deixar que l’ energia ens obri portes si toca, si allò és per a nosaltres. I deixar de tenir idees preconcebudes sobre el que és millor o pitjor, el que volem, el que necessitem.Aquesta mirada a la vida posa la pell de gallina, oi?. Ens sentim massa responsables de nosaltres mateixos, massa sols, massa desamparats, desconectats de tot com si fossim illes ignorants i issolades. Però l’energia diu que no ho som. Que els àtoms d’ aquesta taula sobre la que escric podrien ser meus i que quan penso en una persona ella pensa en mi i a vegades em truca, o no ho fa, o d’ altres fets que anomenem "coincidències".No sé d’on surt la fe. Aquesta força conectada a allò que és invisible i que porta la pau a l’ esperit, al cos. "La fe mou muntanyes", és una dita molt antiga i no hauriem de menysprear la sabiessa que ve de lluny.Sense por tot canvia.La gran aventura és fer d’aquest pensament una actitud. Implica fer una neteja i abandonar prejudicis. Deixar-se sentir i actuar. El camí per abandonar la por i seguir a la fe no es pot explicar en un manual. És un pas endavant, un experiment, una porta precintada que una vegada que s’obra de veritat ens deixa a l’ àmpar d’una altra lògica, despullats, en mans d’ una energia nova. S’ ha de ser un valent o senzillament estar en una situació "d’espasa i paret", que és quan la vida més ens impulsa.Hi ha situacions que no es poden entendre. Sovint tenim la necessitat d’entendre-ho tot. Una expectativa més que ens dona frustració o dubtes que immovilitzen.Comencem per no voler entendre, per aceptar on som, per aceptar que és on l’energia ens ha portat, sino no hi seríem. Hem de tenir fe en que estar en aquest lloc o situació és una oportunitat, de cap manera una desgràcia.Aquesta és la primera llavor a plantar al nostra pensament. Fem-ho i observem.És la terra sobre la que llaurar pensaments, projectes. I com es fa amb la llavor d’una planta, alimentar-la cada dia esperant que creixi però sense perdre el son per aconseguir-ho, gaudint del seu creixement, de les senyals del dia a dia, sempre atents i observadors.Potser reguem la terra seca i la cuidem amb alegria, perseverant i un bon dia inesperat surt una flor.

FORMACIÓ EN LES MICRO I LES PIMES

La formació és una ferramenta essencial de les micro empreses (menys de 10 treballadors) i de les pimes. I ho és tant per al seu desenvolupament com, en temps de recessió, per la seua reformulació estratègica. Els emprenedors d'estes organitzacions, així com els directius de les mitjanes empreses, ben bé que ho saben; en moltes ocasions, però, els seus intents de portar a terme plans de qualificació del capital humà troben nombroses dificultats.

En primer impuls que podem tindre és dir que hi han manca de recursos. I és cert. No sols per què els recursos sempre són escassos, per definició, sinó que, a diferència amb les grans organitzacions empresarials, no es té accés ni al nombre de fons financers ni, i això resulta sempre més problemàtic, el personal propi per poder realitzar amb garanties accions formatives en el lloc de treball. Aquesta darrera percepció és viu com real, objectiva i insalvable. Alguns diuen que és una característica idiosincràtica de les empreses menudes. He d'expressar amb claredat que no estic d'acord. Primer perquè sent la formació una inversió deuria estar contemplada en el pla anual d'accions estratègiques, com ho és la compra d'una maquinària nova o la reestructuració d'una línea de producció. I, segon, perquè cada objectiu formatiu requereix i així ha de planificar-se amb les circumstàncies concretes. Possaré dos exemples. U, quan s'adquireix una ferramenta o una maquinària nova hem de contractar no soles el seu transport i la seua instal·lació sinó també la formació de l'operari que es va a fer càrrec d'ella; i ho farem amb el proveïdor que ens la vent. Dos, si en l'empresa hem arribat a la conclusió que cal centrar-nos-en a fer allò que sabem fer i podem posar-li un valor afegit, està clar que la resta hem de subcontractar-lo fora o crear aliances estratègiques amb altres empreses que ens complementen. Aquesta darrera formula és una possibilitat poc explorada per les micro i pimes, però de segur ha de tindre un gran recorregut. Per què no tindre partners, que es com s'anomenarien les empreses aliades a la nostra, en el tema de la gestió de recursos humans per la captació, la capacitació i la motivació?

Fa unes dècades els responsables del personal a les empreses aprengueren que amb la qualificació que aportava l'operari, quan era captat per l'organització, no era suficient. Al camp d'un temps determinaren que calia una formació específica que el mantinguera competitiu. Es va imposar l'alternança treball-feina, concretades a la fi en algunes hores al cap de l'any, fent-lo tornar a les aules. I, per unes o altres aules, passaven tots; des del primer fins a l'últim treballador i directiu. Era clar que en el temps de formació no es podia produir i en temps de producció no es formar.

Temps després aquest mateixos responsables de personal s'adonaren que no sempre aquella separació les era precís ni convenient; per això dissenyaren procediments per al reciclatge en el propi lloc de treball. Pel temps, se'n desenvoluparen tècniques valuoses i amb resultats excel·lents. El treball amb suport, el modelat, la tutoria (couching), el consell professional (mentoring), són algunes de les tècniques que s'han anat estenent amb major o menor profusió entre el teixit empresarial del nostre país. El resultat, de tot plegat, és que hui la nostra societat disposa de les tècniques i els professionals per poder fer front a aquelles situacions adés comentades. Tanmateix, no tots els empresaris es venen beneficiant. Novament són els menuts empresaris als qui aquestes solucions no arriben.

Però altres dificultats hi són també a les micro empreses i les pimes que impedeixen la implantació de plans de formació amb efectivitat. Alguns parlen que aquestes empreses tenen l'avantatges de mantindre una major flexibilitat estructural. El ben cert és que la percepció que tenen els seus responsables és que l'urgent s'anteposa a l'important; que una hora de no producció es un temps de despeses; que la flexibilitat tan sols és indefinició dels llocs de treball i de les responsabilitats exigibles; que el control real sols és efectiu si hi ha una presència física de l'empresari a l'empresa; que la producció és una simple qüestió de temps d'estància física del treballador en el seu lloc de treball; etc. Soc de l'opinió que uns i altres no encerten en el diagnòstic, però s'allunya de l'objectiu d'aquest article l'abordatge d'estos temes.

RES DE NOU BAIX EL SOL? (i 2)

Posem un exemple en un altre sector que a l'economia valenciana en els últims anys ha sigut ben present. Pensem en una empresa immobiliària. La seua activitat productiva és la intermediació d'immobles. Per tant, el valor principal de la seua activitat és la procedeix del contingut de la intermediació (el be immoble) i no en la pròpia transferència de l'immoble. Si l'empresa pretenguera que el valor d'aquella fora superior a la d'esta es veurien en una gran dificultat. Però si en el conjunt de l'economia, aquesta pràctica descrita per una empresa es generalitza, aleshores el valor dels serveis immobiliàries serien majors als dels bens immobles; és a dir, el preu de venda d'un immoble es faria per un preu superior al valor real del propi immoble. Aquesta situació, que com tots sabem és la que també s'hi ha produït en molts països occidentals, ha esclatat com una borbolla.

 El sistema financer, des de les dos últimes dècades, no ha acomplit a la seua funció principal d'intermediar (transferir) en el mercat i, a més a més, s'hi ha extralimitat en les seues competències de manera que no soles ha gestionat diners, sinó que també els ha creat mitjançant el multiplicador bancari, els derivats, o altres. Com he dit adés, en l'actual sistema monetari, els diners tenen el valor dels bens i serveis que pots adquirir-ne amb elles  -a diferència d'altres èpoques quan el referent de canvi era l'or-   i, per tant, el valor de les coses dependrà, si més no, de les expectatives d'inversors i de consumidors que es com dir del grau de confiança d'aquestos en el mercat. I recordem que per mercat s'entén la relació entre estalviadors, inversors, consumidors i intermediadors o sistema financer.

 La falta de confiança està en l'origen de la crisi actual. Desconfiança induïda per l'enginyeria financera i que ha provocat que hi haja més diners al mercat que riquesa al món. Però, en compte, donada les proporcions de la crisi que hi podem intuir, la desconfiança dels agents econòmics vers el mercat no té arrel d'objectivitat  -com podia haver sigut una guerra mundial o en grans territoris productors d'energies, matèries primes, etc.-  La desconfiança ben bé és vers altres agents o vers les reglamentacions actuals que no foren capaces d'anticipar-la.

 Podem doncs traure una primera conclusió. Els creixements econòmics no assentats sobre la generació de bens, en un mercat globalitzat, condueixen a la  crisis de confiança i als subsegüents  processos de desacceleració per desinversió.

 Per això, a la pregunta de Com serà l'esdevenir de tota aquesta situació? Contestarem que ningú ho sap. Però allò que si podem establir és que el sistema financer ha de simplificar-se, en el seu funcionament, abandonant les pràctiques merament especulatives. En aquest sentit, ha d'augmentar la regulació del mercat, de les seues institucions, i ho han de fer els Estats i els organismes internacionals, els quals també hauran de ser modificats per assumir noves competències.

 Aquest nou escenari, en què es deixa enrere l'etapa neoliberal i que tan nefastament hi ha suposat per la immensa majoria de ciutadans i nacions arran del món, els Estats i les noves organitzacions internacionals, o les velles amb estructures i competències noves, han de procurar imposar un major control sobre la capacitat dels bancs i entitats financeres per prestar aquells valors que tenen en dipòsit. També cal que es propugne un augment del coeficient de caixa i un augment dels fons de garantia d'aquells dipòsits. Tot amb la finalitat que el creixement econòmic siga sostingut i lent per consistent, sobre bases de justicia social, solidaritat i atenció a la diversitat.